«Em dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil». Així comença un relat innocent, profund i commovedor d’una nena a qui li encanta la platja a l’hivern, que prefereix Mozart o Kandinsky a les mates i que no pot suportar que el pare li digui que algun dia haurà de «guanyar-se la vida».

Si us ve de gust llegir més sobre aquest tema, us recomanam també l’assaig La utilitat de l’inútil, de Nuccio Ordine.

«L’oxímoron evocat pel títol La utilitat de l’inútil mereix un aclariment. La paradoxal utilitat a què em refereixo no és la mateixa en el nom de la qual es consideren inútils els sabers humanístics i, més en general, tots els sabers que no produeixen beneficis. En una accepció molt diferent i molt més àmplia, he volgut posar al centre de les meves reflexions la idea d’utilitat d’aquells sabers que tenen un valor essencial del tot aliè a qualsevol finalitat utilitarista. Si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat.»